Premissa del TFG

La proposta inicial del meu Treball de Fi de Grau parteix de la concepció del cos com a llenç simbòlic, un espai on s’inscriuen les diferents violències socials i institucionals. El projecte es planteja com una recerca artística que investiga les formes de representació de la violència a través del cos del maniquí. L’objectiu és analitzar com aquest cos buit, impersonal i aparentment neutre pot convertir-se en suport de memòria, denúncia i resistència davant les múltiples formes de deshumanització.

La proposta té la intenció d’acabar formalitzan-se com una instal·lació artística immersiva que denuncia la violència sistemàtica exercida sobre els cossos, reals o simbòlics, principalment en contextos bèl·lics i socials, a partir d’un projecte en el que estic treballant actualment. A través d’una sèrie de maniquins i d’una atmosfera sonora que envolta l’espai, vull provocar empatia, reflexió i consciència crítica en l’espectador. Inicialment, la idea partia d’una simple disposició escultòrica dels maniquins com a representació simbòlica dels cossos anònims; però l’exploració del context obre la possibilitat al treball amb testimonis reals amb la intenció de conduir el projecte cap a una dimensió més relacional i participativa.

El maniquí, com a representació del cos despersonalitzat, permet explorar la tensió entre presència i absència, entre objecte i subjecte, entre cos real i cos simbòlic. Aquesta figura és el punt de partida per reflexionar sobre com la violència pot ser representada sense caure en la seva espectacularització, i com l’art pot generar espais de reconeixement i responsabilitat compartida.

Actualment estic estudiant nous artistes que puguin aproximar-se a la meva proposta, ja sigui per proximitat temàtica o forma de materialització. He descobert que el meu projecte dialoga amb obres d’artistes que han utilitzat el cos o el maniquí com a vehicle per abordar qüestions sobre el cos, la identitat i la violència. Hans Bellmer, amb les seves nines fragmentades i articulades, explora la relació entre desig i destrucció, convertint el cos en territori de conflicte. Duane Hanson, amb els seu hiperrealisme escultòrics, ofereix una mirada crítica sobre la banalitat i vulnerabilitat del cos. Ron Mueck, per la seva banda, juga amb el cos a través de l’escala i el detall, generant una tensió entre intimitat i incomoditat.

Des d’un punt de vista més tecnològic, el treball de Rafael Lozano-Hemmer i Refik Anadol em permet explorar com les dades biomètriques, a través de l’ús de sensors, poden traduir-se en llenguatge visual i sonor. Això em permetrà incloure la interacció amb el públic, creant una experiència immersiva. D’aquesta manera, l’espectador deixa de ser un observador passiu per convertir-se en part activa de l’obra, integrant-se dins del propi conjunt expositiu.

Pel que fa al context expositiu, el projecte proposa desplaçar-se dels espais institucionals convencionals cap a espais cívics o comunitaris, com centres culturals de barri, per afavorir un diàleg més directe amb el públic i reforçar la dimensió social i transformadora de l’obra.

Pel que fa al marc més teòric,  les aportacions de Paloma Blanco i Jorge Luís Marzo ofereixen eines per analitzar la representació del cos dins les estructures de poder i entendre l’art com a espai crític, relacional i col·lectiu. Aquestes perspectives situen el projecte dins d’un context de responsabilitat compartida, on la creació artística no només mostra sinó que interpel·la i transforma. De la mateixa manera, María Galindo introdueix metodologies basades en el respecte, l’autonomia i el diàleg amb els col·lectius afectats.

Bibilografia i referents

• Anadol, Refik (2023). Artificial Realities: Coral. Disponible a https://refikanadol.com/works/artificial-realities-coral/
• Blanco, Paloma (2001). Explorando el terreno. A: Blanco, P. et al. (eds.). Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca (pp. 23-50)
• Calvo Santos, Miguel (2016). Ron Mueck. HA!. Disponible a https://historia-arte.com/artistas/ron-mueck
• Castro, Lucia (2022). María Galindo: “Las mujeres de esta parte del mundo estamos en un proceso de sublevación”. Diario Femenino.  Disponible a https://www.anred.org/maria-galindo-las-mujeres-de-esta-parte-del-mundo-estamos-en-un-proceso-de-sublevacion/
• Francia, Daviz (2013). Las desconcertantes muñecas de Hans Bellmer. Cultura Inquieta. Disponible a https://culturainquieta.com/erotica/las-desconcertantes-munecas-de-hans-bellmer/
• Hernandez, Marta (2015). Duane Hanson: Realidad que emerge en la superfície. Escáner Cultural. Disponible a https://revista.escaner.cl/node/7775.html
• Lozano-Hemmer, Rafael (2006). Almacén de corazonadas [Instal·lació audivisual interactiva]. Disponible a https://www.lozano-hemmer.com/texts/bibliography/articles_pulse_room/03_laTempestad_A2.pdf
• Marzo, Jorge Luís (2007) Mitos y realidades de las experiencias creativas colectivas [en línia]. Disponible a: https://www.soymenos.net/
• Palomeque, Marcos (2021). La propuesta artística de Rafael Lozano-Hemmer. Artes Visuales. Farolito. Disponible a https://farolito.me/entrevistas/artes-visuales/la-propuesta-artistica-de-rafael-lozano-hemmer/
• Saatchi Gallery (sd). Duane Hanson. Saatchi Gallery. Disponible a https://www.saatchigallery.com/artist/duane_hanson
• Santana Fernández, María (2015). La muñeca de Bellmer: deseo y dialéctica de la mirada. Fedro, Revista de Estética y Teoría de las Artes. Número 15, juliode 2015. ISSN 1697-8072. Universidad de Sevilla. Disponible a https://revistascientificas.us.es/index.php/fedro/article/view/12637/10867
• Yuste, Juan (2018). Las perturbadoras esculturas hiperrealistas de Ron Mueck. Cultura Inquieta. Disponible a https://culturainquieta.com/arte/escultura/ron-mueck-es-un-escultor-hiperrealista-2/