Premissa del TFG

La proposta inicial del meu Treball de Fi de Grau parteix de la concepció del cos com a llenç simbòlic, un espai on s’inscriuen les diferents violències socials i institucionals. El projecte es planteja com una recerca artística que investiga les formes de representació de la violència a través del cos del maniquí. L’objectiu és analitzar com aquest cos buit, impersonal i aparentment neutre pot convertir-se en suport de memòria, denúncia i resistència davant les múltiples formes de deshumanització.

La proposta té la intenció d’acabar formalitzan-se com una instal·lació artística immersiva que denuncia la violència sistemàtica exercida sobre els cossos, reals o simbòlics, principalment en contextos bèl·lics i socials, a partir d’un projecte en el que estic treballant actualment. A través d’una sèrie de maniquins i d’una atmosfera sonora que envolta l’espai, vull provocar empatia, reflexió i consciència crítica en l’espectador. Inicialment, la idea partia d’una simple disposició escultòrica dels maniquins com a representació simbòlica dels cossos anònims; però l’exploració del context obre la possibilitat al treball amb testimonis reals amb la intenció de conduir el projecte cap a una dimensió més relacional i participativa.

El maniquí, com a representació del cos despersonalitzat, permet explorar la tensió entre presència i absència, entre objecte i subjecte, entre cos real i cos simbòlic. Aquesta figura és el punt de partida per reflexionar sobre com la violència pot ser representada sense caure en la seva espectacularització, i com l’art pot generar espais de reconeixement i responsabilitat compartida.

Actualment estic estudiant nous artistes que puguin aproximar-se a la meva proposta, ja sigui per proximitat temàtica o forma de materialització. He descobert que el meu projecte dialoga amb obres d’artistes que han utilitzat el cos o el maniquí com a vehicle per abordar qüestions sobre el cos, la identitat i la violència. Hans Bellmer, amb les seves nines fragmentades i articulades, explora la relació entre desig i destrucció, convertint el cos en territori de conflicte. Duane Hanson, amb els seu hiperrealisme escultòrics, ofereix una mirada crítica sobre la banalitat i vulnerabilitat del cos. Ron Mueck, per la seva banda, juga amb el cos a través de l’escala i el detall, generant una tensió entre intimitat i incomoditat.

Des d’un punt de vista més tecnològic, el treball de Rafael Lozano-Hemmer i Refik Anadol em permet explorar com les dades biomètriques, a través de l’ús de sensors, poden traduir-se en llenguatge visual i sonor. Això em permetrà incloure la interacció amb el públic, creant una experiència immersiva. D’aquesta manera, l’espectador deixa de ser un observador passiu per convertir-se en part activa de l’obra, integrant-se dins del propi conjunt expositiu.

Pel que fa al context expositiu, el projecte proposa desplaçar-se dels espais institucionals convencionals cap a espais cívics o comunitaris, com centres culturals de barri, per afavorir un diàleg més directe amb el públic i reforçar la dimensió social i transformadora de l’obra.

Pel que fa al marc més teòric,  les aportacions de Paloma Blanco i Jorge Luís Marzo ofereixen eines per analitzar la representació del cos dins les estructures de poder i entendre l’art com a espai crític, relacional i col·lectiu. Aquestes perspectives situen el projecte dins d’un context de responsabilitat compartida, on la creació artística no només mostra sinó que interpel·la i transforma. De la mateixa manera, María Galindo introdueix metodologies basades en el respecte, l’autonomia i el diàleg amb els col·lectius afectats.

Bibilografia i referents

• Anadol, Refik (2023). Artificial Realities: Coral. Disponible a https://refikanadol.com/works/artificial-realities-coral/
• Blanco, Paloma (2001). Explorando el terreno. A: Blanco, P. et al. (eds.). Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca (pp. 23-50)
• Calvo Santos, Miguel (2016). Ron Mueck. HA!. Disponible a https://historia-arte.com/artistas/ron-mueck
• Castro, Lucia (2022). María Galindo: “Las mujeres de esta parte del mundo estamos en un proceso de sublevación”. Diario Femenino.  Disponible a https://www.anred.org/maria-galindo-las-mujeres-de-esta-parte-del-mundo-estamos-en-un-proceso-de-sublevacion/
• Francia, Daviz (2013). Las desconcertantes muñecas de Hans Bellmer. Cultura Inquieta. Disponible a https://culturainquieta.com/erotica/las-desconcertantes-munecas-de-hans-bellmer/
• Hernandez, Marta (2015). Duane Hanson: Realidad que emerge en la superfície. Escáner Cultural. Disponible a https://revista.escaner.cl/node/7775.html
• Lozano-Hemmer, Rafael (2006). Almacén de corazonadas [Instal·lació audivisual interactiva]. Disponible a https://www.lozano-hemmer.com/texts/bibliography/articles_pulse_room/03_laTempestad_A2.pdf
• Marzo, Jorge Luís (2007) Mitos y realidades de las experiencias creativas colectivas [en línia]. Disponible a: https://www.soymenos.net/
• Palomeque, Marcos (2021). La propuesta artística de Rafael Lozano-Hemmer. Artes Visuales. Farolito. Disponible a https://farolito.me/entrevistas/artes-visuales/la-propuesta-artistica-de-rafael-lozano-hemmer/
• Saatchi Gallery (sd). Duane Hanson. Saatchi Gallery. Disponible a https://www.saatchigallery.com/artist/duane_hanson
• Santana Fernández, María (2015). La muñeca de Bellmer: deseo y dialéctica de la mirada. Fedro, Revista de Estética y Teoría de las Artes. Número 15, juliode 2015. ISSN 1697-8072. Universidad de Sevilla. Disponible a https://revistascientificas.us.es/index.php/fedro/article/view/12637/10867
• Yuste, Juan (2018). Las perturbadoras esculturas hiperrealistas de Ron Mueck. Cultura Inquieta. Disponible a https://culturainquieta.com/arte/escultura/ron-mueck-es-un-escultor-hiperrealista-2/

Comparació visual amb la producció pròpia

La meva producció artística recent s’ha desenvolupat a través d’un conjunt de projectes vinculats a la memòria, la violència i la presència del cos, entès com un lloc de significació de la fragilitat. Les meves obres Presències absents, absències presents (2020), Llits de carrer (2022), Via Sanguinis (2022), Monstrum Sanguinis (2022), Batecs compartits (2024) i Un llit, un cor (2024) dialoguen amb una sèrie de referents que he classificat a partir de tres eixos: temàtic, formal i de perspectiva. En aquest text presento una comparació crítica entre els meus referents i la meva producció, a través de l’anàlisi dels punts de convergència, divergència i influència.

Regina José Galindo utilitza el cos com a eina de denúncia política davant la violència institucional. A l’obra ¿Quién puede borrar las huellas?, el rastre de sang es transforma en empremta simbòlica de les víctimes.

Aquesta utilització simbòlica del rastre i de la sang connecta amb Via Sanguinis i Monstrum Sanguinis, dues videoperformances que parlen sobre la violència dels conflictes bèl·lics.

No obstant això, a diferència de Galindo, que exposa el dolor des del lloc de la víctima, jo represento la indiferència i gaudi del botxí, amb la qual cosa el centre d’atenció es desplaça cap a la deshumanització del perpetrador.

En aquests treballs ha estat també molt rellevant la influència d’Olivier de Sagazan, especialment amb treballs com Transfiguration (2001). L’ús que fa l’artista del fang i la pintura per representar la monstruositat i la deshumanització és un referent directe que m’ha ajudat a materialitzar Monstrum Sanguinis.

Per la seva banda, l’artista Ana Mendieta treballa , a través de les seves sèries de siluetes, el binomi presència-absència del cos com a empremta de l’efímer i la fragilitat d’aquest.

Aquests conceptes els vaig treballar també en projectes com  Presències absents, absències presents o Un llit, un cor a partir de l’ús dels objectes i la manera com es disposen en l’espai, donant més importància a la simbologia dels elements integrants de l’obra que a la pròpia representació del cos físic.

De la mateixa manera, Eulàlia Valldosera i Jana Sterbak treballen amb el cos com a lloc de vulnerabilitat i identitat. Han influït en la manera de formalitzar les meves dues obres abans esmentades a través del rastre de presència i absència i la simbologia dels objectes quotidians com el llit.

Ai Weiwei és un artista que ha utilitzat la instal·lació per donar llum i veu a la foscor de l’abús institucional amb obres com Law of de journey (2017).

La seva pràctica artística amb un rellevant caire polític està en la línia de varis dels meus treballs sobre els conflictes armats o el treball sobre la crisi dels refugiats que vaig realitzar a l’assignatura Escultura i Pràctiques Espacials on vaig construir un flotador de plàstic sobre el que es poden observar les empremtes de les mans d’una hipotètica persona ofegada al mar. Aquí es pot observar també la influència de l’artista Valeska Soares amb obres com les de la sèrie Sinners (1995).

Aquest darrera artista, juntament amb Duane Michals han influït també en la construcció de narratives visuals. A Presències absents, absències presents, la seqüencialitat d’imatges i la relació entre objectes i cos ens presenten una història sobre la pèrdua i el dol. Igual que Soares i Michals, estudio la capacitat evocadora de la imatge i la seva relació amb la temporalitat.

Rafael Lozano-Hemmer és l’artista el treball del qual m’ha ajudat a donar sentit tant a Batecs compartits com a Un llit, un cor,  amb obres com Almacén de corazonadas (2006). Lozano-Hemmer és un artista que treballa amb la biometria i les dades corporals per convertir-les en llum i moviment. Ell treballa amb grans espais i construeix discursos immersius. Jo, en canvi, busco una experiència més íntima i a una escala espacial més reduïda. 

Pablo Valbuena, amb obres com Augmented Sculpture (2006) o Quadratura (2010), m’ha servit per conceptualitzar la configuració tridimensional. Així, a Batecs compartits, el mapping es projecta sobre cubs poligonals amb forma de cor per plantejar un joc entre volum, llum i espai. 

Refik Anadol ha estat la llavor en la meva manera d’entendre les dades com a alguna cosa més que informació: com a matèria poètica dins la instal·lació. Les dades biomètriques es converteixen en imatge en moviment per configurar una instal·lació sensorial que pretén connectar amb l’espectador. Això ho podem observar en tant en obres de l’artista com Artificial Realities: Coral (2023) o al treball realitzat a TouchDesigner pel meu treball Batecs compatits on transformo les senyals rebudes d’un sensor de ritme cardíac en imatges orgàniques.

Tracey Emin m’ha ajudat a entendre el llit com a espai autobiogràfic i de vulnerabilitat, com es reflecteix a Llits de carrer i Un llit, un cor, on aquest objecte es resignifica com a lloc de fragilitat social i institucional. L’enfocament d’Emin a treballs com My bed (1999) parteix d’una experiència més subjectiva i instrospectiva. El meu treball, pel contrari, té un caire més social i polític.

De María Gimeno, amb treballs com Queridas Viejas (2014), comparteixo la seva mirada crítica i feminista enfocada en la meva voluntat de visibilitzar cossos i col·lectius silenciats per la violència estructural. De la mateixa manera, Núria Güell amb treballs com La Feria de las Flores (2015) comparteix amb mi la crítica a les estructures de poder i la voluntat d’implicar el públic en processos de reflexió. Güell mostra a l’espectador una realitat ignorada per la ciutadania amb una voluntat de subversió que és també present en la meva pràctica artística.

Per acabar, Paloma Blanco i Jorge Luís Marzo m’aporten el marc crític des del qual parteix la meva reflexió sobre la responsabilitat col·lectiva i el paper polític de l’art. Aquesta mirada transversal és constant en la meva pràctica, especialment en el tractament de temes com la guerra, el dol o l’exclusió social.

Bibilografia i referents

• Anadol, Refik (2023). Artificial Realities: Coral. Disponible a https://refikanadol.com/works/artificial-realities-coral/
• Blanco, Paloma (2001). Explorando el terreno. A: Blanco, P. et al. (eds.). Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca (pp. 23-50)
• Castro Báez, Manuel (2022). Monstrum Sanguinis [videoperformance]. Disponible a https://www.youtube.com/watch?v=1cXIZHM_E8g
• Castro Báez, Manuel (2022). Via Sanguinis [videoperformance]. Disponible a https://www.youtube.com/watch?v=MR0F_wtFbEI
• Castro Báez, Manuel (2022). Llits de carrer [videoinstal·lació]. Disponible a https://www.youtube.com/watch?v=t-_YePmtnCc
• Castro, Lucia (2022). María Galindo: “Las mujeres de esta parte del mundo estamos en un proceso de sublevación”. Diario Femenino.  Disponible a https://www.anred.org/maria-galindo-las-mujeres-de-esta-parte-del-mundo-estamos-en-un-proceso-de-sublevacion/
• Diaz, Silvia (2018). La ley del viaje
  Color negro refugiado [Instal·lació]. HA!. Disponible a https://historia-arte.com/obras/the-law-of-the-journey
• Francia, Daviz (2014). Transfiguración. Cultura Inquieta. Disponible a https://culturainquieta.com/arte/pintura/transfiguracion/
• Fundación Cristina Masaveu Peterson (2025). La piel de los objetos (de la serie El ombligo del mundo, doc #3. Disponible a https://www.fundacioncristinamasaveu.com/portfolio/la-piel-de-los-objetos-de-la-serie-el-ombligo-del-mundo-doc-3/
• H. Riaño, Peio (2020). Tracey Emin y la cama deshecha. El País. Disponible a https://elpais.com/cultura/2020/03/29/babelia/1585499091_786122.html
• Hirsch, Thomas (2017). La medida de todas las cosas. Trailer-ruhr. Disponible a https://www.trailer-ruhr.de/mass-aller-dinge
• Instituto Cervantes Nápoles (2023). Queridas Viejas, performance di María Gimeno. Youtube. Disponible a https://www.youtube.com/watch?v=jYG9PLdCspk
• Lozano-Hemmer, Rafael (2006). Almacén de corazonadas [Instal·lació audivisual interactiva]. Disponible a https://www.lozano-hemmer.com/texts/bibliography/articles_pulse_room/03_laTempestad_A2.pdf
• Marzo, Jorge Luís (2007) Mitos y realidades de las experiencias creativas colectivas [en línia]. Disponible a: https://www.soymenos.net/
• Musée Magazine (2025). Artículo del día: Ana Mendieta. Musée Magazine. Disponible a https://museemagazine.com/features/2017/11/20/w413qtz3xpqjl0lc2yzm1aar30395l
• Palomeque, Marcos (2021). La propuesta artística de Rafael Lozano-Hemmer. Artes Visuales. Farolito. Disponible a https://farolito.me/entrevistas/artes-visuales/la-propuesta-artistica-de-rafael-lozano-hemmer/
• Soares, Valeska (1995). Us [Cera d’abella i fusta]. Disponible a https://frieze.com/article/my-influences-valeska-soares
• Sterbak, Jana (1987). Attitudes [Instal·lació]. Disponible a https://www.pinterest.es/pin/403212972867790105/
• Valbuena, Pablo (2006). Augmented Sculpture. Disponible a http://www.pablovalbuena.com/augmented/
• Valbuena, Pablo (2010). Quadratura. Matadero Madrid. Disponible a http://www.pablovalbuena.com/quadratura/
• Valldosera, Eulàlia (1994). Mujer-botella [Fotografia]. Disponible a https://eulaliavalldosera.com/agua-luz-y-sombras-proyectos-realizados-desde-1990/cuerpos-fotos-y-acciones/quemaduras-apariencias-still-life-1991-99/
• Weiwei, Ai (2017). Law of de journey [Instal·lació]. Disponible a https://jaquealarte.com/ai-weiwei-los-refugiados-gigante-instalacion-marketing-del-oprimido/

Selecció i classificació de referents

Afinitat temàtica

Obres i artistes que comparteixen conceptes i narratives centrades en el cos, la memòria, la violència i la fragilitat.

• Regina José Galindo: amb obres com ¿Quién puede borrar las huellas? utilitza el cos com a instrument de denúncia davant la violència institucional. Comparteix amb Via Sanguinis i Monstrum Sanguinis la idea del rastre i la sang com a llenguatge simbòlic de la violència exercida sobre els cossos.
• Ana Mendieta: en les seves sèries de siluetes l’artista treballa el binomi presència-absència del cos com a memòria del pas humà. La influència d’aquesta artista es manifesta al meu treball fotogràfic Presències absents, absències presents que parla de la pèrdua i de la distorsió de la identitat.
• María Galindo: el seu activisme em permet concebre la dimensió social i col·lectiva de la pràctica artística, entenent l’art com a espai de memòria i responsabilitat.
• Ai Weiwei: l’ús que fa servir d’instal·lacions artístiques per denunciar la violència institucional i donar veu a les víctimes connecta amb la meva voluntat de visibilitzar aquesta problemàtica. Es pot apreciar la seva influència en treballs meus com Via Sanguinis, Monstrum Sanguinis o Llits de carrer.

Afinitat formal

Artistes i obres que dialoguen amb la meva pràctica pel seu ús de materials, tècniques i dispositius visuals o tecnològics, generant una experiència sensorial que reforça el el meu discurs.

• Rafael Lozano-Hemmer: en obres com Pulse Room o Pulse Spiral fa servir sensors biomètrics per transformar dades corporals en llum i moviment, tècnica que és la base formal de les meves propostes instal·latives Batecs compartits i Un llit, un cor en les que un sensor de ritme cardíac esdevé la interfície amb la que el públic interacciona.
• Pablo Valbuena: treballs com Augmented Sculpture on l’artista indaga sobre la relació entre llum, volum i espai inspiren la configuració escultòrica i tridimensional de les meves instal·lacions.
• Refik Anadol: em treballs com Artificial Realities: Coral podem observar el tractament de dades com a matèria poètica i generativa. Això connecta amb el meu ús del batec del cor com a flux orgànic i nexe emocional.
• Valeska Soares i Duane Michals: els seus treballs m’han influït en la construcció de narratives visuals sobre presència i absència i amb metodologies com la seqüencialitat d’imatges a l’hora de representar històries.
• Tracey Emin: treballs com My Bed m’ha ajudat a concebre l’ús d’un objecte quotidià com el llit com a espai íntim i autobiogràfic que es reflexa en les meves obres Llits de carrer i Un llit, un cor.

Afinitat de perspectiva

Referents que comparteixen una posició conceptual, política o metodològica similar a la meva.

• María Gimeno: a Queridas Viejas l’artista tracta de reparar les omissions històriques de la dona en el món de l’art amb una mirada crítica i feminista. Aquesta intenció de visibilitzar els col·lectius que romanen ocults a causa dels diferents tipus de violències és també comuna a la meva pràctica artística.
• Núria Güell: els seus projectes de crítica institucional comparteixen la meva voluntat de subvertir les estructures de poder i d’implicar el públic en processos de reflexió social a través de l’art.
• Eulàlia Valldosera i Jana Sterbak: ambdues artistes treballen el cos, especialment el femení, per reflexionar sobre conceptes com identitat i vulnerabilitat formalitzant moltes vegades les seves obres a mode d’instal·lació.
• Olivier de Sagazan: la visceralitat i performativitat de treballs com Transfiguration m’ha influït a l’hora de materialitzar treballs com Mostrum Sanguinis on el cos es converteix en vehicle per representar la versió més fosca de l’ésser humà.
• Paloma Blanco i Jorge Luís Marzo: aquests dos teòrics aporten el marc crític des d’on parteix la meva reflexió sobre la responsabilitat col·lectiva i el paper polític de l’art, sempre des d’una posició respetuosa en relació amb la temàtica tratada i els col·lectius afectats. 

Bibilografia i referents

• Anadol, Refik (2023). Artificial Realities: Coral. Disponible a https://refikanadol.com/works/artificial-realities-coral/
• Blanco, Paloma (2001). Explorando el terreno. A: Blanco, P. et al. (eds.). Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca (pp. 23-50)
• Castro Báez, Manuel (2022). Monstrum Sanguinis [videoperformance]. Disponible a https://www.youtube.com/watch?v=1cXIZHM_E8g
• Castro Báez, Manuel (2022). Via Sanguinis [videoperformance]. Disponible a https://www.youtube.com/watch?v=MR0F_wtFbEI
• Castro Báez, Manuel (2022). Llits de carrer [videoinstal·lació]. Disponible a https://www.youtube.com/watch?v=t-_YePmtnCc
• Castro, Lucia (2022). María Galindo: “Las mujeres de esta parte del mundo estamos en un proceso de sublevación”. Diario Femenino.  Disponible a https://www.anred.org/maria-galindo-las-mujeres-de-esta-parte-del-mundo-estamos-en-un-proceso-de-sublevacion/
• Diaz, Silvia (2018). La ley del viaje
  Color negro refugiado [Instal·lació]. HA!. Disponible a https://historia-arte.com/obras/the-law-of-the-journey
• Francia, Daviz (2014). Transfiguración. Cultura Inquieta. Disponible a https://culturainquieta.com/arte/pintura/transfiguracion/
• Fundación Cristina Masaveu Peterson (2025). La piel de los objetos (de la serie El ombligo del mundo, doc #3. Disponible a https://www.fundacioncristinamasaveu.com/portfolio/la-piel-de-los-objetos-de-la-serie-el-ombligo-del-mundo-doc-3/
• H. Riaño, Peio (2020). Tracey Emin y la cama deshecha. El País. Disponible a https://elpais.com/cultura/2020/03/29/babelia/1585499091_786122.html
• Hirsch, Thomas (2017). La medida de todas las cosas. Trailer-ruhr. Disponible a https://www.trailer-ruhr.de/mass-aller-dinge
• Instituto Cervantes Nápoles (2023). Queridas Viejas, performance di María Gimeno. Youtube. Disponible a https://www.youtube.com/watch?v=jYG9PLdCspk
• Lozano-Hemmer, Rafael (2006). Almacén de corazonadas [Instal·lació audivisual interactiva]. Disponible a https://www.lozano-hemmer.com/texts/bibliography/articles_pulse_room/03_laTempestad_A2.pdf
• Marzo, Jorge Luís (2007) Mitos y realidades de las experiencias creativas colectivas [en línia]. Disponible a: https://www.soymenos.net/
• Musée Magazine (2025). Artículo del día: Ana Mendieta. Musée Magazine. Disponible a https://museemagazine.com/features/2017/11/20/w413qtz3xpqjl0lc2yzm1aar30395l
• Palomeque, Marcos (2021). La propuesta artística de Rafael Lozano-Hemmer. Artes Visuales. Farolito. Disponible a https://farolito.me/entrevistas/artes-visuales/la-propuesta-artistica-de-rafael-lozano-hemmer/
• Soares, Valeska (1995). Us [Cera d’abella i fusta]. Disponible a https://frieze.com/article/my-influences-valeska-soares
• Sterbak, Jana (1987). Attitudes [Instal·lació]. Disponible a https://www.pinterest.es/pin/403212972867790105/
• Valbuena, Pablo (2006). Augmented Sculpture. Disponible a http://www.pablovalbuena.com/augmented/
• Valbuena, Pablo (2010). Quadratura. Matadero Madrid. Disponible a http://www.pablovalbuena.com/quadratura/
• Valldosera, Eulàlia (1994). Mujer-botella [Fotografia]. Disponible a https://eulaliavalldosera.com/agua-luz-y-sombras-proyectos-realizados-desde-1990/cuerpos-fotos-y-acciones/quemaduras-apariencias-still-life-1991-99/
• Weiwei, Ai (2017). Law of de journey [Instal·lació]. Disponible a https://jaquealarte.com/ai-weiwei-los-refugiados-gigante-instalacion-marketing-del-oprimido/

Showing the Unseen: Manuel Castro Reveals the Force of Body, Memory, and Trace

Manuel Castro is delighted to announce Body, Trace and Memory, a pioneering tour into the force of the relationship between body, memory and human experience in five powerful works: Presències absents, absències presents (2020), Llits de carrer (2022), Un llit, un cor (2024), Batecs compartits (2024) and Via Sanguinis (2022). The show reveals that daily objects, modest gestures and poetic installations can tell profound stories. Dealing with personal experience and an obvious interest in social reflection, the artist simultaneously touches upon issues relevant to the contemporary: vulnerability, care, memory and the marks we leave in others and on the world.

The exhibition opens with Presències absents, absències presents, a photo-installation that deals with memory and absence. The project asks the viewer to consider, how do we remember people and moments that are no longer with us. In this work, we can appreciate the influence of artists such as Valeska Soares, who transform everyday objects into poetic symbols, or Duane Michals and his poetic narrative photography. These artists use stillness, light and emptiness as tools of narrative, revealing that which is missing can be as potent as the visible. These are works that remind us of the degree to which memory is not just a matter of maintaining an external record of events but a bodily and emotional fact which survives in gestures and familiar objects.

The exhibition goes on to show Llits de carrer and Un llit, un cor, which are works where the bed is more than a simple object – it’s a powerful symbol of vulnerability, rest and shared privacy. Llits de carrer is an installation that represents a direct conversation with social themes such as homelessness, refuge and the right to rest. The piece makes visible something that is often invisible: precarity, insecurity and the requirement to recognize the dignity of all. In comparison, Un llit, un cor incorporates audience interaction. Viewers are encouraged to be part of the work. Participants can experience the piece contributing with their own heartbeat rather than passively witnessing it. This emotional encounter establishes an intimate and direct relationship with this work which, undoubtedly, takes us to Tracey Emin’s My Bed and a language that points towards collective, communal experiences and how through sensitivity and empathy art can bring people together. These works participate in the present-day art scene that investigates issues such as intimacy, corporality and social matters through interaction and poetic usage of mundane objects.

After such works, Batecs compartits takes the human body as a way of communication. The work uses sensors to record the heartbeats of audiences, and turn them into light and movement in the exhibition room. The fact of converting the vital rhythm of the heart into technology, makes it an interactive and poetic experience at the same time. The heartbeat, simple and universal, serves as a bridge for the visitor to become linked to any of those who participate in this emotional experience.

You can see an influence of artists like Rafael Lozano-Hemmer, who combines technology with audience participation, in the way that Manuel Castro employs technology and interaction. Batecs compartits questions us on the fragility of human beings and interrelationships as we share rhythms, feelings or even instants.

The show ends with Via Sanguinis, a video performance that deals with violence and memory. Blood is presented as trace; it becomes both a metaphor for pain and individual memory and an emblem of shared history. Inspired by artists such as OIivier de Sagazan, whose body and matter are transformed into expressive instruments like in works such as Tranfiguration, and Regina José Galindo, who uses the body to address violence and social inequalities, the project produces a visually and emotionally charged experience. Via Sanguinis is not about any specific war, but rather on the recurring theme of armed conflict throughout the centuries. The marriage of sound, movement and silence creates an immersive experience that invites the viewer to reflect on issues such as ethics, memory, and the repercussions of human activity. It is a piece that reminds audiences that while violence tends to be invisible, it leaves indelible marks, and they are ones we need to see, and to remember, if the future is ever going to change.

About Presències absents, absències presents the artist says: “I want to portray what’s left after people are gone,” the artist says.”

About Via Sanguinis, he writes: “This is a piece about violence and memory. It’s not one specific war — it’s a question of the cycles of violence that are repeated again and again”

The five installations that make up Body, Trace and Memory signal Manuel Castro’s position as a powerful new voice in contemporary art. The purpose is to illustrate how something personal can have resonance with social and the global, to show how art draws out the invisible: emotions, memory and human vulnerability.

Visitors may found out how everyday objects and human body can talk about stories that are both intimate and universal at the same time. The works invoke reflection, empathy and a sense of shared humanity. They are reminders of the fact that art is not simply a vehicle for making beauty, but also for holding memory close, forging connection, care and understanding between humans. In the end Body, Trace and Memory is an act of making the invisible visible, as spectators come to see the past as a presence that has not been forgotten completely in their lives or in their community.